Ens vam agafar la mà, creuàrem el pati amb la font blanca i la columnata, i tots dos plegats vam aparéixer al lloc que tantes vegades jo havia somiat. S'obrí davant nosaltres una vall d'alta muntanya on s'estenien praderes verdes fins a les blaves muntanyes. Vaig estrényer la seua mà i vaig sentir la suau brisa que m'acaronava la cara, ella em va somriure i jo vaig tornar a sentir-me viu. Després de tant de temps ens hi havíem trobat, i ja no es veia enlloc aquell pati, ni la ciutat, ni el seu asfalt, ni els centres comercials, ni aquells edificis tan alts on treballa gent tan imbècil... En definitiva, aquell niu de rates, infeliços i somiadors desesperats ja no hi era darrere nostre.

Érem tot sols al mig del no-res, i no s'hi pot estar millor enlloc.