He sortit de casa, he deixat al pare
davant la tele i el seu diari,
he baixat l'escala i quan just passava de llarg
ella m'ha vist: és la portera, una dona vella,
que sempre vol palica i jo vaig tard.
M'ha pregunta pel pare: "Ja es troba bé?
Una mica més bé?" Tot el barri sap
que el pare pateix una tristesa que no s'acaba mai.
A aquella vella li he dit que si, he agafat la porta
que du al carrer, m'he posat les mans a les butxaques,
Vàlga'm Déu! M'he deixat les claus del cotxe,
he pujat l'escola, he obert la porta i al travessar el menjador,
un gran esglai, una esgarrifança que quasibé em tomba:
el pare és penjat d'una corda a un del travessers del sostre
i amb un peu mira de fer caure la cadira on s'ha enfilat.
Corro esbojarrada, agafo la cadira amb tanta força com tinc
i ressisteixo els cops que ell dona, li dic: pare, això no!
pare això no! Crido a la portera, demano auxili, la sento pujar
tan poc a poc, pobre vella, la cadira em cau al terre,
agafo el pare per les seves cames i miro de mantenir-lo suspés,
entra la portera, ajudi'm! Per favor, ajudi'm!! La pobra dona
fa força amb mi perquè el cos del pare no es baixi un pam més,
però ell ja s'ofega, treu una llengua molt grossa, intenta dir
alguna cosa, jo faig que no amb el csp, esbronco a la portera:
Vagi a buscar gent, surti al carrer! La vella se´n va,
sento com baix l'escala, arrastre els peus, i torno a mirar al pare,
em sembla que s'ha mort, ja no respira, li agafo el pols: no se sent res.
No hi puc fer res, és penjat com una làmpara, sense les sabates,
amb els seus mitjons negres i els ulls verds oberts,
jo em deixo caure al terre, semblo una estora vella,
trepitjada i vençuda, que no serveix per res.