Qualsevol viatge t'ajuda a eixir de la monotonia, a més a més pense que només estar vu ja et fa canviar l'estat d'ànim. Però si he de descriure un viatge, és sense cap mena de dubte la setmana que vaig passar a Estambul, Turquia.

Ja quasi era Nadal i jo, tan hastiat i deprimit per un curs que em reclou a un aula rodejat de gent sense cap iniciativa, sentia que unes festes de tradició cristiana i de pretext comercial era el que em faltava per a morir-me, el colp de gràcia.

Així doncs, necessitava anar-me'n ben lluny, i vés per on, vaig recordar que una amiga que vaig conéixer a Anglaterra l'estiu passat, m'havia convidat a sa casa en Estambul quan jo volguera. Un mes després, ahí estava jo, a una ciutat de quasi catorze milions d'habitants on conviuen diverses cultures al carrer i a les runes. Pont entre Àsia i Europa, ciutat romana, cristiana i musulmana. El viatge va ser perfecte, mai havia gaudit tant i tant lluny de casa, i damunt em vaig estalviar el Nadal Occidental i les maleïdes campanades.